Localizació i contactes
Carrer Església, 2, 46960 Aldaia, Valencia
Horari:
Dimarts a divendres: Matins de 10:00 a 14:00 h. Vesprades de 17:00 a 20:00 h. Dissabte i diumenge: De 10:00 a 14:00 h.
MUPA – El palmito, història mil·lenària
El palmito és un símbol de la cultura espanyola, i especialment de la valenciana, amb una fort arrelament en l’actualitat. Una joia que fusiona a la perfecció l’art i la funcionalitat.
Resulta complex precisar l’origen del palmito, però es considera tan antic com el material que agita. Amb una història constatada de més de 3.000 anys, el palmito ha evolucionat al llarg de la seua història canviant la seua morfologia, usos i materials de fabricació, vivint un procés de renovació constant.
Els vestigis més antics del seu ús han aparegut en pintures i relleus de tot el món, des de l’Antic Egipte, Grècia, Roma o Àsia. Gràcies a les rutes comercials, que unien Europa amb Orient, el palmito plegable arribarà a Occident i el seu ús prompte s’estendria per tot el continent.
Els primers palmitos eren senzills objectes per avivar l’aire del foc, però arribarà a convertir-se en un objecte artístic, símbol del poder i exclusiu de les classes privilegiades.
A Occident, durant l’Edat Mitjana, el palmito o “flabelum” passa a formar part de la litúrgia cristiana, emprant-se en l’Eucaristia, misses solemnes i processons papals, fins a la seua desaparició definitiva després del Concili Vaticà II, però es va conservar en esglésies de Grècia iArmènia on rep el nom de “rhipidion”.
A Europa els palmitos comencen a expandir-se a partir del segle XV entre la reialesa i la noblesa. A Espanya, les primeres referències del palmito apareixen en la Crònica de Pere IV d’Aragó (segle XIV), en la qual se cita com a objecte dels nobles que acompanyaven el rei. Hi ha també referència d’este utensili en els inventaris de béns del Príncep de Viana i de la Reina Juana I de Castella, anomenada la “Loca”, este últim realitzat en 1565. Estos palmitos eren rígids i de forma arredonida, i s’utilitzaven en la seua elaboració generalment materials com la palma, la palla, la seda i les plomes de pavó.
Després de l’aparició del palmito plegable a Espanya, en el segle XVI, prompte comencen a aparéixer els primers fabricants. En el segle XVII trobem noms d’artesans de palmitos. A Madrid figuren Juan Sánchez Cabezas, Francisco Álvarez de Borja i Jerónimo García, destacant com a pintor de palmitos Juan Cano de Arévalo. I a Sevilla destaquen Carlos de Arocha, José Páez i Alonso de Ochoa. A pesar de l’existència de mestres palmiters, la importació de palmitos procedents d’Itàlia i França era important, la qual cosa va obligar Carles II en 1679 a limitar l’entrada de palmitos procedents d’estos països.
El palmito europeu, pròpiament dit, apareix en la seua plenitud a França en el regnat de Lluís XV (1710-1774). Va ser una peça fonamental en els salons de l’època, com a complement de moda femení. En el segle XVIII destaca el francés Eugenio Prost, que arriba a Espanya sota la protecció del Comte de Floridablanca. Sota el regnat de Felip V augmenten de nou les importacions de palmitos procedents de França, Itàlia, Holanda i Anglaterra, potser a causa de la gran demanda d’este utensili.
Al llarg de la història el palmito combinarà usos funcionals, cerimonials i decoratius, i a partir del s. XVIII el seu ús es popularitzarà entre les diferents classes socials fins a convertir-se en un complement de vestir indispensable. Aliat essencial en l’art del festeig, gràcies al llenguatge del palmito, que servia a les dames per a comunicar-se amb el seus enamorats sense ser descobertes per mirades indiscretes.
Serà Espanya la que finalment faça d’aquest excepcional objecte un bé patrimonial de la seua cultura, amb especial arrelament a Aldaia.